dimarts, 29 de juliol del 2014

El desert del Sàhara














Sàhara

Quan tenim al cap la paraula Sàhara ens imaginem unes muntanyes de dunes. Doncs sí, però no sempre és així, també hem de pensar amb grans zones àrides inacabables.
El desert del Sàhara és una extensió molt i molt gran, que ocupa molt països, entre ells Marroc i que en diferents zones hi ha un erg ( extensió coberta de dunes ).

Així que després de molts quilòmetres i paisatges àrids arribem a Erg Chebbi, per fer el nostre trajecte amb dromedari. La primera impressió en veure un Erg és brutal, un veu a l’horitzó una filera taronja, i que suposes que són les dunes... mica en mica vas arribant a aquesta taronjor que va agafant forma i comences a intuir les primeres muntanyes de sorra, amb diferents alçades i formes.

Després que s’ens tiressin a sobre, literalment dit, per contractar el seu servei decidim anar amb el que millor tracte ens ha donat i menys ens ha atabalat. Fins i tot aquí que una gota d’aigua és or, n’hi ha que tenen piscina. Costa de creure però és la realitat!  
A la tarda sortim, amb una família de Coreans, no es veuen massa turistes, ja que fa molta i molta calor, poques vegades més a la vida ens veureu per aquestes terres els mesos d’estiu... Estem a 56º C i ens diuen que encara és poc, l’any passat van passar dels 60º!
Anem a fer un vol pel petit poble de Merzouga, travessar el carrer i arribar a la plaça, la calor que fa no ens deixa caminar més i parem a comprar una ampolla d’aigua, ens la bevem com si fes 1 dia que no beguéssim aigua. Sembla increïble però si no ho vius és difícil d’entendre. Suposo perquè som occidentals i no hi estem acostumats perquè ells bé que hi viuen.

Ens preparem per anar fer nit al desert i de seguida estem enfilats als dromedaris. Quin balanceig més estrany i quina manera que tenen d’aixecar-se... El trajecte és d’una hora, just per no fer-te més mal al cul i arribem al campament on soparem i dormirem.
La posta de sol és bonica, tot i fer una mica de vent que aixeca la sorra. El sopar boníssim i la nit brutal, amb un cel estrellat i una via làctia, com poques vegades hem vist. Ho recordarem sempre, amb els tocs de la música que hi posen els acompanyants berbers i el cuiner.

L’endemà al matí la sortida del sol és espectacular, els colors canvien de seguida que el sol surt i es va aixecant, el color de la sorra passa de marró a taronja. Cada moment fas un fotografia per immortalitzar un espai, un entorn, un paisatge molt diferent al que estem acostumats i que és realment impressionant.

Ja podem dir que hem estat a un dels llocs que teníem a la llista, sí hem fet el guiri pujant amb un dromedari pel desert, cosa que recomanem i no ens en penedim gens, al contrari. Un altre dels motius del viatge al Marroc s’ha complert: veure les dunes del Sàhara.  


Agost del 2014

dimarts, 22 de juliol del 2014

Amb cotxe pel desert































Després d'uns dies més a Marràqueix per posar-ho tot a lloc altre cop i de trobar finalment un cotxe (més aviat cotxet, un Hundai i10) per poder fer la següent ruta cap al deset i la costa de Marroc, sortim de la transitada ciutat per començar a trepitjar les infinites carreteres que ens acompanyaran al llarg d'aquests 10 dies.

La nostra primera destinació són les cascades d'Ouzoud, les trobem fàcilment després d'un parell d'hores amb el cotxe. Unes cascades amb un salt d'aigua que atreu molta gent del país. Després de passejar una estona per la zona agafem el nostre cotxe i busquem la carretera en direcció Skoura. La carretera al cap d'una estona deixa de ser esfaltada i comença a ser un camí de pedres i pols ple de curves que travessa poblets de quatre cases que la gent ens mira amb cara d'extranyats, i es que hem agafat una altra ruta fora de la convencional (sense saber-ho) la qual cosa ens farà que se'ns hi fagi de nit i per un paisatge de pedra i muntanya que sembla d'un altre planeta.
Al cap de molts quilòmetres i unes 5 hores de cotxe arribem ben tard de nit a Skoura, toca buscar un lloc on dormir.

L'endemà i ja amb la llum del dia visitem el palmeral que hi ha al voltant del poble tot ple de casbes, cases típiques fetes de terra i palla, com la que hem dormit la nit anterior. I després agafem la carretera que ens portarà a la següent destinació, la vall du Dades. Una carretera on es pot veure constantment el reflex de la calor i un paisatge desèrtic, on de tan en tan se'ns creuen uns llangardaixos típics d'aquesta zona ben peculiars. 
Arribem a Dades i fem la típica carretera de corbes que passa pel mig de les gorges però aviat ens adonem que per continuar cap a on volem es millor desfer la mateixa carretera altre cop i continuar per la principal que va fins al desert, millor així que tornar a agafar una carretera interminable al no res.
El mateix dia a la tarda passem per les gorges du Todra, una carretera estreta que passa enmig de parets altes que sembla que s'hagin de tocar l'una amb l'altra, però amb molta poca aigua. I abans que se'ns faci fosc arribem a Tinerhir, on hi farem nit, però encara ens dona temps d'anar a visitar el poble, ara ja a peu (després d'hores de cotxe s'agraeix). La part anitga l'han conservat molt bé i és tot un conjunt de casbes que formen un laberint que segueixen uns carrerons estrets. Ens ha agradat molt, llàstima de la calor que cada vegada que ens apropem al desert és més insuportable i recordarem aquella nit en aquella habitació uns quants anys.

Al dia següent ens llevem ben d'hora(casi no hem dormit per culpa de la calor) i enfilem la última etapa que ens portarà ja al desert, que emocionant, tenim moltes ganes d'arribar-hi. Seguim carreteres, mai més ben dit, desèrtiques i al cap d'unes hores comencem a veure, de forma borrosa, les primeres dunes a l'horitzó. Arribem a Merzouga, poble cituat a l'entrada del desert d'Erg Chebbi, no ens ho podem creure, és un paisatge que costa molt d'imaginar i quan hi ets és fascinant, el color groc-taronjós de les dunes, la calor asficciant del desert, els camells... Deixem el cotxe ràpidament i el primer que fem és anar a trepitjar la sorra del desert, ens enfilem duna amunt, com costa! I decidim que volem endinsar-nos més endins per això haurem de fer una ruta en camells. Però tot això ho explicarem més detalladament en el següent post ja que el desert del Sàhara es mereix una entrada per ell sol.

Després de fer nit al desert, una dutxa per treure'ns tota la sorra de sobre i un bon esmorzar, tornem a agafar el cotxe i ens dirigim cap a la vall du Draa, la vall que et porta a l'altre gran zona de dunes del Marroc a Erg Chigagga, però a aquest ja no hi arribarem ens quedarem a Zagora patint la calor asficciant, només entrar al poble un termometre ens indica que estem a 45º! La veritat que estar-te molta estona a fora al sol és impossible, i per això decidim agafar un hotel que té piscina! Ho necessitem, però resulta que l'aigua no és massa refrescant...

Continuem en direcció a Ouarzazate, sembla que poc a poc deixem les carreteres desèrtiques, però abans ens trobem un bon home gran que fa autoestop i decidim parar-lo, caminar a ple sol per aquelles carreteres no pot ser bo! No ens entenem per l'idioma però amb senyes i senyalant al mapa i rialles ens anem entenet i anem parlant cadascú com pot durant el camí. L'acompanyem a casa seva, després de que ens insitís molt, pel camí para i crida al seu gendre que vingui ja que parla alguna cosa de castellà, havia estat vivint a melilla, ara ja és més fàcil entendre'ns entre tots i ens conviden a casa seva, fem un té, una mica de pa amb melmelada i oli d'argan (que està boníssim), xarrem, en un tres i no res tenim allà tota la família, però al cap d'una estona ens hem d'acomiadar, nosaltres hem de continuar. 
A la tarda arribem a Ouarzazate, busquem lloc per dormir i anem a descobrir aquesta ciutat ja més gran i on hi ha més civilització. Anem a visitar ua casba molt gran i important, la medina, el mercat, etc.

L'endemà ens llevem d'hora i decidim acabar una cosa que ens va quedar pendent quan vam fer el trekking al Toubkal. A l'altra banda d'on varem pujar nosaltres, hi ha el llac Ifni, molt recomanat per tothom i molt maco de veure, però per arribar-hi necessitàvam molt equipament (aigua sobretot i tenda, fogonet, etc) cosa que no teníem per això no vam poder-ho fer  a peu. Però ens havia quedat pendent i vam dir si tenim temps l'inclourem a la ruta amb cotxe però el problema és que no sabíem si amb el nostre super cotxe arribariem a Imlil (sí, és diu igual que al que vam començar el trekking), l'últim poble on pots arribar per anar al llac ja a peu. Així que tossuts, vam decidir provar-ho i després de camins plens de pedres, patir per si passariem, si faríem malbé el cotxe, si hi arribariem, curves i més curves, pedres i clots enormes, allí èram. Havia valgut la pena, vam deixar el cotxe i vam anar a buscar el llac, quina tranquil·litat i quina aigua, i el camí amb cotxe va ser mig patint però amb unes vistes i uns poblets increibles. 

Després de tornar a desfer un tros de camins i caminets, aquest cop ja més confiats, carregar algú que fa autoestop i que tampoc ens hi podem acabar d'entendre (sort que sempre queda el llenguatge universal, els signes), enfilem la carretera direcció Taroundant. Taroundant està envoltat per unes muralles enormes i la medina queda a l'interior amb tot de botiguetes de mil tipus i un mercat enorme on la gent hi té tots els seus productes locals. El poble, tampoc té res d'especial, però el que sí que va tenir d'especial per a nosaltres va ser l'acollida que ens va fer un marroquí-francés al seu preciós riad.

Al dia següent, ens despedim d'aquest bon home i els seus dos fills i ja comencem a dirigir-nos cap a la costa. Primer, però, farem una parada a les gorgues d'Ait Mansour, unes gorgues precioses envoltades de palmeres, fem un tros amb el cotxe i tornem a desfer, doncs la nostra direcció és cap a la costa. A la tarda i ja amb la posta de sol arribem a Mirleft, un bonic poblet coster petit i ple de turisme, després d'uns quants dies tornem a la civilització i el turisme en estat pur. 

L'endemà ens llevem tranquil·lament i anem a visitar Sidi Ifni i a la platja de Lagzira, una platja on la natura ha deixat uns pons de roca que cauen fins a l'aigua. Hi ha molt turisme local, gent venent les figues de moro, és l'època i n'hi ha per tot arreu, són molt bones. Comprem pa marroquí i anem a dinar a un lloc més tranquil de la costa, disfrutem una mica del paisatge abans de tornar a pujar al cotxe i fer l'últim tram fins arribar a Taghazoute. Lloc freqüentat per surfistes ja que hi sol fer molt vent i hi ha unes bones onades, però a part d'això no té gran cosa més. Ens hi quedem a dormir, l'endemà ens queda l'últim tragecte amb cotxe, arribar altre cop a, la ja més que coneguda, Marrakech.

Viatjar amb cotxe ens ha donat la llibertat d'anar, literalment, per on volíem i quan volíem. Ens ha permes veure un entorn realment desertic i diferent, dunes, oasis, palmerals, casbes impresionans..., i tot ¡ sense dependre del transport públic, d'horaris i combinacions... i poder així descobrir una part del país que ens ha agradat molt.


Agost del 2014


dimarts, 15 de juliol del 2014

Toubkal i trekking per l'Atlas















L'Atlas i el Toubkal

Un dels motius que teníem per venir a Marroc era pujar a la seva muntanya més alta, el Yebel Toubkal. Així que agafem un taxi des de Marràqueix que amb menys d'una hora ens deixa a Ilmil, on s'acaba la carretera. Aquí encra carda una calor que trenca el cap i sorprèn veure uns esquís de muntanya, uns grampons, un piolet, una pala, arva... Doncs sí, aquí dalt hi fot unes bones nevades a l'hivern i és un destí d'esquí de muntanya molt famós els últims anys.

L'endemà tranquil·lament fem un bon esmorzar i comencem a caminar cap al refugi del CAF. El recorregut és àrid amb poca aigua i molta, molta calor. Al llarg del camí ens trobem un petit poblet que destaca la seva mesquita i una cascada d'aiua on es refresquen la canalla del poble. Al cap de 5 hores d'haver sortit arribem al refugi amb molta calor. No tardem a menjar una mica i refrescar-nos al riu que passa pel costat del refugi. Pujant ens hem trobat una parella de catalans, l'Andreu i l'Alba amb els qui passem tota la tarda i vespre jugant a cartes i explicant-nos hisòries del passat.
Un bon sopar és el millor per tenir les piles carregades per demà, però abans d'anar a dormir no ens podem deixar escapar la vista que hi ha des de la teulada cap al cel. I es que estar a 3000 metres, amb màniga curta i tenir la "milky way" a sobre, no té preu!!

Ens llevem d'hora, a les 7 ja estem caminant i a les 10 ja hem fet cim. El camí és fàcil, està molt fressat però és estirguinyós i llarg. Abans hem anat a fer el Toubkal oriental. A dalt del cim som una bona colla i hem pogut gaudir de la bona temperatura estant-nos a dalt més d'una hora. La baixada l'hem fet per la vall del costat, on hi ha un altre cim que curiosament, fa molts anys, s'hi va estavellar un avió.
Un cop al refugi, ens despedim de l'Alba i l'Andreu ja que nosaltres ens quedem una nit més al refugi, però no estarem pas sols. De seguida ens trobem una parella de Berga, el Genís i la Rosa, dues màquines, i més tard apareix la Núria de Seva amb els seus dos fills. Tornem a estar envoltats de catalans!

El segon dia decidim fer el Raz i el Tamerguida, que són dos quatre mils més que no tenen cap complicació. Tenim la companyia de la parella de Berga. Tant ahir com avui els dies ens acompanyen i podem gaudir del paisatge. Avui ens toca desfer camí i baixem fins a Imlil. La baixada és llarga i ens deixa ben cansats.
A Imlil fem una bona dutxa i tornem a carregar piles amb un bon tiberi, demà seguim la nostra ruta a peu per l'Atlas.

Ens llevem ben d'hora i seguim cap a Tacheddit, doncs la intenció és continuar caminant uns dies més per descobrir els petits poblets amazigs perduts en aquestes valls. En principi havíem planejat la ruta en 3 dies però el camí és fàcil i de seguida hem saltat a la següent vall així que el segon dia decidim allargar els quilòmetres i les hores a peu i abancem l'etapa.

Finalment arribem a Sti Fadma, arribem molt cançats, ha sigut un dia dur i amb molta calor però el paisatge ha valgut la pena. No podem trobar res millor que un bon cuscus de verdures, després d'una dutxa per recperar forces de nou i, a dormir ben d'hora, el cos ens ho demana.

L'endemà agafem un taxi compartit amb cinc persones més (som set en total dins del típic mercedes vell que són els taxis de Marroc) i tornem cap a Marràqueix.


Juliol del 2014